Vaig pensar a escriure Resposta a Cartes Impertinents el 2004 perquè em sentia convidada a fer reflexió sobre el significat del feminisme des dels temps de la M. Aurèlia Capmany i les seves lluites en el seu epistolari, per fer-lo arribar als nostres dies. Sentia que el material de les cartes em demanava de ser emprat a mode de trampolí -del qual en podia fer continuar una línia- des d’on ella ho deixà, a on sigui que siguem ara, en la nostra societat actual.

I és que per sobre de tot, en descobrir les “Cartes Impertinents” de la M. Aurèlia Capmany em vaig sentir positivament provocada. 

Primer, l’essència de l’ànima humana d’aquestes dones, amb cara i ulls, amb els seus sentiments i emocions personals esdevenint així universals; després, el ventall social de dones en el si d’una època concreta i per últim, un recull de dones “històriques”.  En acabat, en sura l’anàlisi social, cultural i psicològic d’homes i dones en la seva vessant més humana al llarg de tots els temps.  Aquest epistolari tan ben escrit és àgil, poètic, genialment senzill, profund i molt divertit, amb molt, molt d’humor. 

Tot això és, en si mateix, prou temptador per a l’escena.  

Però, en definitiva, una mica més enllà, ha estat sentir-me burxada a contestar “Cartes Impertinents” el que realment em va fer moure peça i, al 2008, finalment,  vaig rellegir les cartes, després les vaig destil·lar, analitzar i exprimir. 

 

Quan vaig desenvolupar l'escriptura de la meva dramatúrgia, vaig triar les cartes, i també, d’algunes, només fragments; en vaig fer la creació dramàtica per a ser interpretades per tot de personatges que sobreïxen de les pròpies cartes, a més d'altres personatges nous, amb tot de situacions i conflictes diversos: Dones i també homes d’avui. 

I sobre tot, vaig crear un personatge distint, una dona, “La Mestre de Cerimònies”, d’edat entre els quaranta i els cinquanta anys que fa un “viatge” entre les cartes, contestant les de la M. Aurèlia que se les anirà trobant al llarg del recorregut escènic, copsant-les des del nostre moment actual, a la volta del nou mil·lenni, per valorar cara al públic els canvis, els avenços i els retrocessos durant tots aquests anys. 

He combinat, doncs, les seves paraules amb les meves pròpies i he fet el traç d’un pont històric que va des de la posició de la dona en la que va intentar deixar-nos ella, pugnant pels drets d’igualtat moral, social i laboral, fins a la realitat d’anar a peu en què vivim les dones avui. Quaranta anys després: de la posició que se’ns reclamava i se’ns pretenia, a la que realment ens ha quedat i se’ns ha convertit. 

El text resultant, la dramatúrgia “Resposta a Cartes Impertinents”, és ara una maceració creativa, barreja orgànica i intel·lectual. Havent sigut composada deliberadament per a l'escena, està dominada per la llibertat absoluta i durant molt de temps, vaig pensar que l'ambició d'aquesta proposta -la dramatúrgia, tal i com està publicada la vaig concebre en divuit escenes i requereix de dotze actrius i tres actors, a més d'un bon nombre d'autòmates-titelles- feia difícil la seva materialització escènica, però gràcies a la encertada proposta escènica d'Ariadna Martí des de la producció de Projecte Vaca, podem ara gaudir de la seva essencialització havent aportat ella de la seva collita, la seva pròpia visió que no ha fet més que enriquir la proposta, gronxant-se a més en el imaginari implícit del meu original, i desenvolupant tant personalment com efectivament la seva part més visual; crec fermament, que en aquest sentit, la minimització escènica, és, més que mai, un gran guany abocat, en essència, al fet teatral. 

 

                                                                                                                                                                                                       Marta Momblant Ribas